Quan es parla de la xarxa social Onlyfans, les opinions de qui la coneixen, que no és tothom, acostumen a ser força contraposades. Des de és un punt de trobada de creadors de tota mena sense cap tipus de censura (tampoc sexual) a qualificar-la com a poc menys que punt d’explotació i cosificació de la dona, fregant una neo casa de barrets del segle XXI. Per tal d’establir-ne un punt de partida i el sentiment de qui hi publica contingut, hem fet una aproximació a diverses creadores. Perquè és just dir que OF té predomini abundant de dones creant contingut, tot i que no només.
“Jo hi vaig entrar per temes econòmics. Porto diversos anys fent col·laboracions en xarxes i no tenia el resultat que volia. I sabia que OnlyFans és una pàgina que pot donar molts diners, i a mi m’ha proporcionat un extra, que és el que buscava” ens explica una de les creadores que ha volgut mantenir l’anonimat, que actualment fa dos mesos que està en la xarxa. “Tinc un compte obert, però jo en el que faig no mostro ni la meva cara ni qui sóc” ha afegit. Quant al contingut que ofereix, exposa que “la meva idea inicial era ensenyar fotografies sensuals, sense arribar a mostrar grans coses i res sexual. Però, amb els dies, veus el que et demanen per missatges privats, que és la meva font d’ingressos, m’he anat sentint més còmoda, i estic fent una miqueta de contingut sexual; però molt i molt exclusiu, perquè fora tinc una altra vida. I en aquesta xarxa tinc només contingut exclusiu”. Quant als guanys, explica que “amb els missatges i propines, puc estar traient uns 150 euros a la setmana. Pensa que no faig sextings ni tampoc sóc molt activa. Tinc molt clar que em quedo a OnlyFans”.
Una altra de les creadores, Irina, reafirma les mateixes posicions. Ella, que ja porta més d’un any a la xarxa, apunta un altre origen en l’obertura del compte. “Jo sempre m’havia fet fotos amb llenceria, i boudoir. I ho feia per mi, no per excitar a ningú, sinó que jo em veia bonica, m’agradava, i ho publicava a les meves xarxes. Però sempre aguantava comentaris lletjos i fora de lloc. I quan vaig conèixer OF, vaig veure que era el mateix que feia, però amb un plus” explica. Irina afegeix que “no faig contingut sexual. Puc sortir nua, però res de sexe i per tant, era fer el mateix que ja feia, però cobrant”. Quant al temps que hi dedica afegeix que “treballo amb diverses xarxes socials i a banda m’estic traient un màster de psicologia. Si hi dediqués una jornada sencera podria estar entorn a 3.000 euros mensuals; tot i que ara en guanyo entre mil i dos mil i no tinc més temps”. Irina remarca que “el més divertit és quan em demanen algun tipus de fetitxe. Però remarco, que només els faig si no són sexuals”.
Però no només de sensualitat viu OnlyFans. És innegable que hi ha una part important de la indústria del sexe que s’ubica en aquesta plataforma, o d’altres de similars. En perfils oberts o sota subscripció, és relativament senzill trobar sexe explícit en OF. La investigadora de la UOC i autora del llibre ‘De la Poma a la Pantalla’, Marta Roqueta, explica que “és innegable la connotació sexual que ha adquirit aquesta xarxa. Però, el que sí que ha permès és que les treballadores del sexe no passin per intermediaris entre mig, sinó que siguin elles les que controlen el contingut que fan i quan el comparteixen”. En aquest sentit, apunta Roqueta, que no treballar per ningú sinó ser elles les pròpies gestores, els atorga un plus de llibertat que en les estructures piramidals o publicacions sota control de tercers no tenen.
Acusació
Per contra, també hi ha veus que s’aixequen en contra d’Onlyfans i plataformes similars. Una de les més beligerants és l’activista i actriu Mabel Lozano. En una entrevista publicada al mitjà espanyol ‘El Independiente’ afirmava que “Onlyfans és prostitució 2.0” ja que segons ella “s’utilitza per sexe en viu, sexting” i recorda que, especialment durant el confinament, hi va haver moltes prostitutes que van fer el salt a la plataforma. Lozano critica especialment que “un cop puges aquests vídeos a la xarxa, mai podràs fer que desapareguin i això pot donar casos de cibersextorsió”.
Cal recordar que durant aquest any la plataforma va anunciar la prohibició dels continguts sexuals i això va aixecar força rebombori. No només entre els consumidors d’aquests continguts, sinó també per a les creadores, que van començar a fer el salt a MyM o altres plataformes similars. Sobre aquest punt hi va reflexionar en una tribuna al New York Times l’advocada Catharine A. MacKinnon, qui també és professora a la Universitat de Michigan. En la part final de la seva opinió, MacKinnon apunta a la necessitat de legislar sobre la “pornovenjança” i la “cibersextorsió” amb fortes multes per als qui puguin exercir de proxenetes 2.0. En aquest sentit, destaca la jurista, que alguns parlaments com el de Califòrnia ja estan avaluant iniciatives per poder atacar aquesta casuística que sí que pot acabar exercint una pressió i una obligació no desitjada a les creadores, i fer-les continuar fent contingut sexual més enllà de la seva voluntat. Malauradament, avui en dia, encara no existeix aquesta empara legal.
L’excés de zel d’Instagram
L’altra cara de la moneda, per paradoxal que sembli, acaba sent Instagram. La xarxa social, per excel·lència, de l’aparència, té uns algoritmes tan estrictes que censures fins i tot obres d’art. Es públic i notori que IG ha retirat i tancat comptes on s’han publicat nus d’obres d’art que formen part de la història artística universal de la humanitat, pel sol fet que s’hi vegi un mugró. Aquest fet ha portat a que alguna sala d’exposició i fins i tot museus s’hagin plantejat una alternativa a Onlyfans per difondre part del seu fons artístic.
En una notícia publicada per la CNN el passat 20 d’octubre del 2021, s’anunciava que davant els problemes de prohibició i censura de les altres xarxes socials, Museus de Viena s’obriria un perfil a Onlyfans per tal de poder fer difusió de les seves obres d’art. Durant l’estiu del 2021, el compte de TikTok del Museu Albertina va ser suspesa, i després bloquejada, per mostrar obres de l’artista i fotògraf japonès Nobuyoshi Araki que mostraven un pit parcialment enfosquit. El 2019, Instagram havia censurat pintures de Rubens mentre que a principis de 2021, el Museu Leopold va celebrar el seu vintè aniversari pujant un vídeo a Facebook i IG que contenia treball de Koloman Moser va ser rebutjat perquè les plataformes ho van marcar com “potencialment pornogràfic”. Aquest fet demostra que, al cap i a la fi, el que acaba sent rellevant d’un canal de comunicació, com és Onlyfans, és l’ús que se’n fa més que no pas el fet de comptar amb mecanismes o no de censura.
